L’edifici del MACE
L’edifici històric és una construcció militar obra de l’enginyer Simón Poulet, els plans del qual va signar el 1727 i ho fa aprofitant l’antiga casamata semienterrada al terraplè del Baluard de Sant Joan, construïda per Jacopo Paleazzo “El Fratín” a la fi del segle XVI.
L’edifici consta de pisos, la planta baixa destinada a polvorí i posteriorment quadres i la planta superior destinada a Sala d’Armes. Tot l’edifici és d’una enorme sobrietat, molt racionalista en l’ocupació dels seus recursos, predominant els gruixuts murs i la gran alçada de les seves sales. L’edifici antic serà el contenidor principal de la col·lecció permanent i de les exposicions temporals.
LA REFORMA DE L’EDIFICI
La solució arbitrada per l’arquitecte autor del projecte i director de l’obra, Víctor Beltrán Roca, analitza molt seriosament l’urbanisme de la zona i és al farciment del Baluard la possibilitat òptima per donar espai a les necessitats del museu sense saturar el paisatge urbà amb nous volums.
Per tant l’annex, és un edifici que creixerà cap avall en lloc de fer-ho en alçada i aprofitarà la llum natural zenital. La trobada entre l’edifici antic i el nou s’orquestra sàviament sense rivalitats i perjudicis d’un sobre un altre i el públic els distingirà immediatament des de fora. Un cop dins els dos espais estaran connectats a través dels continguts, exposicions i serveis, la llum, els paviments i la solució trobada per les parets.
Enllaç a:
· Plànol planta nivells -1 i -2
· Plànol planta nivells 0 i 1
· Plànol planta nivells 2 i coberta
EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC DEL MACE
El conjunt arqueològic conservat sota el sòl de la planta -2 del
museu comprèn elements de diversos períodes històrics; les construccions més antigues, amb una cronologia que ronda el segle VI aC, pertanyen a habitatges de la ciutat feníciopúnica. Aquestes estructures, amb el pas dels segles, van experimentar diverses reformes i readaptacions; les més evidents corresponen a l’època púnica (segles IV-II aC) i, posteriorment, també s’han documentat nivells d’ús i estructures de cronologia altoimperial romana (segle IdC). Finalment, cobrint tot el sector van ser localitzats estrats d’abandonament i arrassament d’època tardoantiga i del Baix Imperi (segles V-VI dC), temps durant el qual es detecta un abandonament de la ciutat. L’última de les fases arqueològiques documentades la formen nivells d’enterraments d’època islàmica, la cronologia dels quals se situa en els segles X-XII.